En una de les meves lectures d’estiu he trobat un article sobre la sologamia, una tendència que s’està posant de moda als Estats Units en els darrers anys, però que té els seus orígens a Taiwan.

Llegeixo que una dona, soltera durant alguns anys, després d’escoltar la cançó de Björk “My name is Isobel, married to myself” (El meu nom és Isobel, casada amb mi mateixa), decideix posar en pràctica la lletra de la cançó i casar-se amb ella mateixa.

El primer que em ve al cap és el triomf de l’autoesima d’una persona que li diu al món: m’agrado i accepto com sóc fins a tal punt que em caso amb mi mateixa, i com a manifestació pública d’aquest amor propi, em comprometo a tenir amb mi una relació sana i afectiva. Durant uns instants em vaig imaginar Grace Gelder, que és el nom de la núvia, brindant el dia del seu casament per un vincle saludable amb ella mateixa per tota la vida.

Continuo llegint i m’assabento que, com a totes les coses, hi ha defensors i detractors i, en aquest cas, els que no estan a favor d’aquesta declaració de principis s’escuden en què és un tema mediàtic i està lligat al màrqueting, ja que arran d’aquest moviment han sorgit, fins i tot de sota les pedres, wedding planners i empreses que comercialitzen tot tipus de productes per al gran dia… La polèmica està servida!

A Biodanza d’alguna forma fomentem la sologamia, encara que només sigui a nivell de concepte, doncs tenir una relació saludable amb un mateix és la base per poder tenir relacions saludables amb els altres.

Ja deia Oscar Wilde que “L’amor a un mateix és l’inici d’una gran idil·li per a tota la vida”.

Preparats per iniciar aquest gran idil·li, que pot acabar en boda?