L’èxit és parar
Aquests dies hem viscut un fet històric, la primera retransmissió en directe de l’aterratge d’un vehicle espacial de la NASA a Mart. L’èxit de la missió, segons un dels enginyers de la missió era “poder parar”; parar la velocitat dels motors una vegada traspassada l’atmosfera marciana. Passar d’una velocitat de 19.000 a 3 km per hora.
Com el Róver aturat sobre un cràter, a la recerca de proves de l’existència de vida, la humanitat sencera ha disminuït la seva velocitat i s’ha aturat en sec durant l’últim any. Més enllà de continuar donant la culpa al bitxet que ja no vull ni anomenar, és una bona oportunitat per a veure els avantatges que ens ha portat aquest “parar”.
Penso en tots els moments quotidians que he après a valorar i que aquesta nova percepció, m’ha donat l’oportunitat de transformar els hàbits en moments especials. El disminuir la velocitat, m’ha atorgat el paper de summa sacerdotessa dels meus costums diaris, donant el caràcter de ritual a accions, tan aparentment insignificants com preparar una tassa de cafè. Quan entro en la atmosfera de l’aroma del cafè, aixeco el peu de l’accelerador per a aterrar en la tassa, l’assaboreixo i em transporto al cafetal, a la calor de Colòmbia, al sabor condensat en el gra i penso que tal vegada a les nou del matí, milions de persones més fan el mateix gest per a despertar. Pas de l’individual i simbòlic al col·lectiu, al “jo” que es desenvolupa en el “nosaltres” segons la proposta de Martin Buber. No estic sola, formo part de l’orquestra de la humanitat.
Potser el filòsof coreà Byung-Chul Han, no estigui tan d’acord amb el descrit fins aquí. En el seu últim llibre, Han parla de la desaparició dels rituals a causa de la pandèmia. Al meu entendre hem perdut el contacte físic des del social, però no la noció de comunitat que habita en l’inconscient col·lectiu de la humanitat.
En qualsevol cas, podem valorar els rituals com a petites conquestes dins d’una situació d’aïllament generalitzat i remoure la nostra tassa de cafè, amb les paraules de Rolando Toro citant a Rilke i recordant-nos que “el quotidià parla en veu baixa amb l’etern”.
