Un dia de vent en una gran ciutat.

Una gran avinguda amb cotxes a dalt i a baix.

Un semàfor.

De l’altre costat, un ancià intentat creuar.

El vent el sacseja, desestabilitza, arrossega.

Un pas cap endavant, una ràfega, tres cap endarrere.

Amb una mà, aconsegueix agafar-se a una paperera.

Amb l’altra, subjecta fortament el seu bastó.

El semàfor canvia de color.

Arribo a la seva altura.

Només vull anar a la parada de l’autobús, que està a l’altre costat, afegeix.

És impossible avançar em diu, portem molts dies així.

Doncs sí, portem ja massa dies amb aquest huracà. Molts mesos a mercè d’un tsunami en forma de pandèmia que ens fueteja, sacseja, arrossega, desestabilitza, desequilibra, desubica, ens fa caure una vegada i una altra. Una altra nova onada. Gairebé dos anys intentant travessar el carrer. El cansament i la impotència són evidents.

Necessitem una mica de calma, de moment se m’ocorre invocar a l’olimp, els déus tenen recursos per a tot. Segons la mitologia grega, Zeus és capaç d’ordenar que els vents parin uns dies a l’inici de l’hivern, perquè els alcions (blauets) puguin incubar els seus ous en les roques prop de la mar, en època de tempestats i turbulències.

I tant de bo, que aviat Eolo déu dels vents, vagi minorant la seva intensitat.

Llum verda.

Ofereixo la meva mà a l’ancià i travessem l’avinguda.

Moltes gràcies, sense la teva ajuda no ho hauria aconseguit, em diu.

Cuidi’s! li responc.

Cuidem-nos totes i continuem cuidant-nos entre tots!