Fa uns dies vaig anar a veure “Human”, el documental de Yann Arthus-Bertrand. Un viatge a través de la mirada de persones de més de 60 països. Utilitzo aquesta frase encara que pugui semblar una mica desgastada perquè és literal. El director ens proposa un recorregut per l’ànima humana a través dels ulls i dels rostres en primer pla de persones tan diferents com un nen mexicà que va ser venut per la seva mare, un presidiari en el corredor de la mort, una dona africana que parla de la felicitat en termes de beure llet… Una immersió en l’essència de l’ésser humà embolcallada amb imatges en moviment del planeta Terra, deserts, mars, arrossars, erms secs, i per una banda sonora excepcional.

Durant quasi tres hores de projecció el cine es va omplir d’un halo de solidaritat, sorpresa, alegria, tristesa, entusiasme, ràbia, optimisme, impotència, comprensió, agraïment, però sobre tot empatia. Totes aquelles persones parlant en 63 idiomes diferents sobre temes universals com la mort, la felicitat o la família estaven parlant de mi. Sense pronunciar ni una paraula cada testimoni reflectia el meu sentiment de dol per la humanitat perduda, per la vida que es dilueix en el consumisme, en la carrera per l’èxit, estaven parlant de la nostàlgia del paradís en els termes que diu Milan Kundera: “La nostàlgia del paradís és el desig de l’home de no ser home”. Però ¿quan ens vam convertir en homes i dones i vam deixar de ser éssers humans?. No sé si es pot posar una data concreta en el calendari planetari, però el dia que sí que tinc molt present és el dia en què jo vaig començar a desfer el camí fet, a desaprendre l’après, a deixar anar el meu excés d’equipatge de dona i a recuperar una miqueta de la meva essència humana. Aquell dia va ser el dia en què vaig començar a practicar Biodanza i avui, bastants anys després i amb la perspectiva de tot el camí desfet i el que em queda per desaprendre, puc dir que per a mi també la felicitat consisteix en beure un bon got de llet.