D’arquetips i ombres

D’arquetips i ombres

Por el 23/02/2017 en Blog

En una nit de vent com la d’avui, Jung intentava que l’aire no apagués les espelmes de la seva habitació, quan de cop es va adonar que el perseguia una enorme ombra negra. La meva pròpia ombra és la que llança la meva llum! –va dir.

Aquest va ser un somni de la seva època d’estudiant, un somni que el va dur a definir el binomi llum i ombra com a figura arquetípica de la personalitat.

Sòfocles deia que l’ésser humà no és més que respiració i ombra. Respirar és el fil que ens uneix amb la vida, amb la llum, i tenir llum significa tenir ombra. Podríem dir que l’ombra és inherent a la vida. Lamentablement Ediston va inventar la bombeta i amb ella van disminuir les possibilitats de veure la nostra ombra a la llum de les espelmes. La bombeta simbolitza la cultura heretada, tot allò que ens diu que no s’ha de mostrar la part fosca i negativa de la nostra personalitat. Des de la infantesa ens diuen que l’ombra representa la part instintiva de l’ésser humà, la més irracional, la més fosca i bruta, i que per tant ha de ser suprimida per la part conscient.

La proposta Jungiana, és que siguem capaços de trobar-nos cara a cara amb la nostra ombra com una forma de fer-nos immunes a les nostres pròpies pors i creences. Integrar l’ombra per percebre’ns de manera completa.

La pràctica de Biodanza m’ha ensenyat a apagar bombetes i encendre espelmes. Si bé la proposta biocèntrica no és dansar l’ombra sinó reconèixer-la com a part de l’ésser humà, amb cada dansa tinc l’oportunitat d’encendre una espelma i amb cada espelma que encenc em vaig fent més amiga de la meva ombra.

Truquen al timbre… és la meva ombra que ve a sopar!

 

¡Comparteix-ho!

    5 Comentari

  1. Gràcies per aquest article i pel recordatori!!!

    Esther

    23 febrer, 2017

  2. Quin relat més bonic! Gràcies Lola.
    Dansant des del cor noto com la llum guanya espai. És llavors quan puc observar la meva companya de viatge, la meva ombra. Aprenc a conviure-hi com sempre m’han ensenyat a fer-ho el sol i la lluna, l’hivern i l’estiu. Un somriure, una mirada, una música i noto com es movilitza per dins. De sobte apareix un gran somriure intern i danso amb passió l’alegria de viure! Ha estat ella! La meva pròpia ombra m’ha llançat a brillar amb la meva pròpia llum! Dansem? 😉

    Marta

    26 febrer, 2017

  3. Gracias Lola por este precioso relato!
    Me ha encantado, Un abrazo!

    Agustín Salvador

    11 març, 2017

Respondre

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *