Variació d’un poema

Octavio Paz en el discurs de lliurament del premi nobel el 1990 parla de la seva concepció del temps dient que “durant la infància la temporalitat es percep únicament a través dels sentits; posteriorment, aquest temps original és reemplaçat pel temps objectiu marcat pel rellotge”. En algun moment som expulsats del present diu Paz “és una experiència que tots hem sentit alguna vegada; alguns l’hem viscut primer com una condemna i després transformada en consciència i acció”.

Sou conscients de en quin moment vau ser expulsats del paradís del present?

Jo sí, no sé quants anys tenia quan vaig començar a jugar a donar-li més poder als meus pensaments, que a les meves emocions i sensacions. Una dinàmica perversa que em continua acompanyant i que té com a jugadors a tota la humanitat. Això últim em tranquil·litza, saber que està dins de la condició humana l’estar més pendents del passat i la seva projecció al futur, que en el viure l’experiència present. Per a millorar el nostre passat vam idealitzar el futur i deixem que s’escapi l’instant present. Per què ens costa tant viure l’aquí i ara?

Des de l’existencialisme de Heidegger diu que néixer és morir, és iniciar la caiguda en aquest pou, el temps del calendari, al qual som llançats des del nostre temps original, primitiu; la implacable vida es redueix a comptar el que tardem a caure, a contemplar la nostra carrera cap a la mort.

Es podria dir llavors, que la nostra existència és una carrera eterna cap a la mort lluitant per tornar sempre al paradís del temps original, al present integrador, a l’instant únic on sóc i existeixo.

En aquest punt rescato a Miguel Hernández i el seu poema de les tres ferides: venim al món amb tres ferides la de la vida, la de l’amor i la de la mort. Que el poeta em perdoni per reescriure els seus versos:

Venim al món amb dues ferides: la de l’amor i la del temps.