Tatuatge

Quin títol de cançó us tatuaríeu?

Porto dies pensant en això, penso en cançons de protesta, d’amor, de desamor…cançons de l’estiu, hits dels vuitanta, estrenes de tardor, versions de clàssics, la sintonia d’un anunci, la banda sonora de la meva pel·lícula favorita, el número u dels quaranta principals, el to de trucada del telèfon, cassets gravats de la ràdio, el reggaetón que cada matí sona en el celobert, la simfonia de les últimes vacances, els poemes musicats de Drexler…ho tinc!  “estimar la trama més que el desenllaç”.

Estimar la trama, acceptar el camí, gaudir del trajecte, abraçar el que la vida ens regala a cada moment perdent de vista el resultat.

A vegades, l’entramat de la vida ens causa dolor perquè tot és canviant i costa acceptar els canvis.

“El dolor és inevitable, el sofriment és opcional” deia Buda i explicava la diferència entre tots dos amb la metàfora de la fletxa. La vida ens llança fletxes que representen situacions difícils i adverses en forma de canvi, pèrdua o malaltia. Aquestes fletxes ens causen dolor i no les podem controlar ni evitar. L’elecció ve, quan decidim quedar-nos per sempre amb la ferida o fer tot el possible per a curar-la.

Em tranquil·litza la perspectiva d’elecció, sabent que la tendència de l’ésser humà és a estar en el sofriment, per què? El sofriment ens dóna l’opció de ser víctimes i de buscar salvadors, de cridar l’atenció sobre els altres, està més ben vist a nivell social i sobretot, ens convida a la immobilitat com diu Bert Hellinger: “Sofrir és més fàcil que actuar”.

Després d’escriure això crec, que canviaré el mantra del meu tatuatge: “estimar la trama sense sofriment”