Dia 1 D.C. (després de les campanades)

Comença el dia.

Els raigs del sol mandrosos, marquen el sender d’aurores futures.

Alguna cosa comença avui amb el pes de ser el primer dia de l’any.

Un cicle tancat amb: punts finals, perdons, et vull, agraïments…

Amb la llum de l’últim foc d’artifici, s’encén l’espurna per a complir propòsits.

De l’últim brindis, neix la promesa d’aconseguir metes.

L’última campanada ens acosta una mica més als somnis realitzats.

Què bé senten els bons desitjos!

Quina sensació de pau ens inunda el cos, quan sabem que per fi es complirà tot el que anhelem!

Fantàstica tradició anual amb efecte placebo!

Com cada any sé que aquesta sensació, s’esvairà en els pròxims mesos o fins i tot dies.

Fins i tot el Google, ha creat una estadística sobre el declivi dels propòsits d’any nou amb el pas del temps.

Em tranquil·litza saber que existeix la paradoxa de “la força de voluntat” on segons un estudi d’Ibrahim *Senay, de la Universitat d’Illinois: fer alguna cosa provoca que ja no vulguem fer-la.

Altres recerques afirmen que aquesta paradoxa, té a veure amb la forma amb què ens diem aquests propòsits, el tenir l’obligació de fer alguna cosa, inconscientment ens allunya d’aconseguir-los.

Potser el truc és no dir-nos “aquest any em cuidaré i faré exercici” sinó deixar aquesta possibilitat en l’aire, a l’atzar de l’inesperat amb missatges oberts: “és probable que aquest any per a cuidar-me, pugui fer més exercici si les circumstàncies m’ho permeten”.

Sembla ser que tenir èxit en els nostres projectes, té a veure amb la forma i el to dels missatges que enviem al nostre cervell.

Sigui com sigui, us desitjo sort per a aquest any que acabem d’estrenar, amb l’esperança que la vida ens porti a trobar-nos en el gimnàs.