M’agrada estar al corrent de les noves tecnologies. Els avenços tecnològics se succeeixen mentre ens obstinem a fer altres coses.

Algunes persones dansem la vida, unes altres es dediquen a inventar aplicacions per a mòbils. Avui he llegit sobre una nova aplicació,  Die with me (morir amb mi) és una aplicació, que només s’activa quan el telèfon té un 5% o menys de bateria, en aquests durs moments abans de morir, “digitalment parlant” els usuaris tenen accés a un xat on compartir les seves últimes voluntats. L’aplicació és en blanc i negre per no consumir molts recursos, és clar! Com més escrius en el xat, més precipites l’hora de la teva mort, una agonia dolça la de morir xatejant.

Em quedo horroritzada, en pensar que el percentatge de bateria es converteix en el fil que uneix la humanitat amb la vida. En els últims anys l’aire que entra en els nostres pulmons depèn de si tenim o no wifi, els batecs del cor els mesurem a ritme del so de les notificacions dels missatges de WhatsApp i  les relacions personals les teixim en espais virtuals amb persones sense rostre.

Senyores i senyors benvinguts a l’era de la Nomofobia (no-mobile-phone phobia) ja no podem viure sense dispositius mòbils!

Doncs què voleu que us digui, jo segueixo preferint l’altra era digital:

Dits que llisquen per la meva pell.

Dits que estrenyen fort la meva mà i em regalen la seva presència.

Dits que m’indiquen la direcció a seguir.

Dits sobre les tecles d’un piano, emetent belles melodies.

Dits amb anells, amb i sense compromis.

Dits que juguen a entrellaçar-se.

I en aquesta altra era, si hagués d’enviar un missatge en els últims instants de vida, diria com Pablo Neruda en les seves memòries:

Confesso que he viscut.