Improvitzem una partitura
i al cap d’un instant
varis músics tracten
d’harmonitzar les seves notes amb les nostres,
de compartir el ritme; i alhora,
ser fidels a la seva pròpia melodia.

Jo gaudeixo tocant així amb tu
i no m’importa molt
que el tema sigui llarg o sigui curt,
el teu instrument de corda
o el meu de metall.

El que importa és que agradi la cançó,
que sigui imprevisible.

Així ens vam conèixer.

La vida, com el jazz,
no pot reduir-se a un pentagrama.

Ariadna G. García.

He llegit diverses vegades aquest poema de l’Ariadna G. García, la cadència de les seves paraules, la força de la metàfora, les pauses, em retornen ressons de sons coneguts (pausa).
Llisco sobre un pentagrama en una classe de Biodanza, compartint el ritme del meu caminar amb el d’una altra persona, sense perdre la meva pròpia melodia. Em moc amb tu sense importar molt si jo toco un instrument de corda, tu un de metall i el resultat sona a fusta. Danso sense llegir la partitura, viure entre 5 línies és molt avorrit! La vida és més emocionant quan improvitzo! El grup converteix la meva incertesa en l’ombra tènue d’un record amarg. Expresso la meva cançó en moviment desafinant… Èxtasi! Algú m’atança la mà i harmonitza la meva respiració… Respiro, m’aferro al fil que m’uneix a la vida.
Al mateix temps, les últimes notes d’una cançó de Duke Ellington s’escapen per la finestra.