La solitud ens fa lliures?

Per descomptat que la solitud de la que parlo és la triada, la buscada, la necessària per a estar amb mi mateixa lluny del soroll del telèfon, de les xarxes socials… Una solitud que em permet escoltar-me i conèixer-me. La solitud saludable.

Però em sorgeix el dubte que si per naturalesa som éssers socials, l’excés de solitud, fins i tot la saludable, pugui anar en contra del nostre instint.

Pertànyer a un col·lectiu, sentir-me part d’un grup que m’acompanyi en el meu procés vital està marcat a foc en la meva biologia, és una necessitat bàsica antiga. Des de fa més de 20.000 anys i segons diuen els antropòlegs, viure dins d’un col·lectiu permetia repartir-se la cerca d’aliment i la càrrega de treball entre varis i protegir-se mútuament davant els perills de l’exterior. “Aquesta necessitat es va arrelar en el nostre cervell més primitiu, el reptilià, que regula les funcions vitals primàries a fi de sobreviure”.

D’altra banda tot pensant en els genis de la història m’adono que eren persones solitàries, Darwin per exemple no assistia mai a cap festa i Steve Jobs es passava hores sol, en el garatge dels seus pares jugant amb la informàtica, i és així com va inventar el primer ordenador Apple.

Més enllà que la solitud afavoreix la innovació i el desenvolupament del talent creatiu hi ha una part pràctica important que no hem d’oblidar, com deia Maruja Torres en un dels seus llibres “Quin plaer ficar-te en el llit, dormir sola amb les cames esteses!” A  això cal afegir-hi la comoditat de disposar del sofà, poder canviar de canal sense haver de negociar, improvisar plans sense avisar ni donar explicacions…

Estar sola és un art però estar acompanyada també ho és.

Crec que això només ho pot arreglar Aristòtil:

Aurea mediocritas!

En el punt mig està la virtut.