“Si hagués de triar entre el dolor i el no-res, triaria el dolor”

William Faulkner escriu aquesta frase, per a un dels seus personatges de la novel·la Les palmeres salvatges.

No es pot escriure d’una forma més clara i contundent la necessitat de reconeixement en l’ésser humà.

Aristòtil ens recorda que “som éssers socials”.

Maslow en la seva piràmide de jerarquització de les necessitats humanes estableix que, una vegada cobertes les necessitats bàsiques, en el quart nivell està la necessitat de reconeixement propi i dels altres.

Reconèixer a una persona és tenir-la en compte, considerar-la visible i audible, acceptar el seu dret a “ser” i “estar”, no només a “fer”. No es tracta, inicialment, de valorar la seva conducta sinó de constatar i acceptar la seva presència. (Ares Parra, 2013).

Des de la nostra primera respiració fins a l’última, busquem el reconeixement que ens fa ocupar el nostre lloc en el món.

Per imperatiu biològic necessitem ser vistos i reconeguts pels altres.

En la pel·lícula Avatar, la salutació dels membres dels clans Na’ vi és “et veig”, et reconec, et dono l’espai i la importància que tens com a ésser humà.

A Sud-àfrica algunes tribus del nord utilitzen la salutació  “Sawu bona” que significa “et veig”, a la qual l’altra persona respon “sikkhona”  “estic aquí”. Davant una salutació de reconeixement, acceptació, la resposta és de reafirmació de la meva identitat a partir del vincle amb l’altre.

Aquesta forma de comunicació reconeix, crea vincle i comunitat. I és aquí on cobra força la definició d’Amor d’Humberto Maturana, l’amor existeix com a emoció quan veig a l’altre i respecto el seu espai d’existència. A partir d’aquesta afirmació, el contrari de l’amor no seria l’odi, seria la indiferència.

La major part del patiment dels éssers humans arriba quan som ignorats.

I és en aquest moment, quan preferim el dolor de l’ésser al no-res de la indiferència.