La mort d’en Federico Luppi em recorda que fa temps que no veig la meva pel•lícula preferida, “Un lloc al món” d’Adolfo Aristarain. He perdut el compte de les vegades que l’he vist, crec que alguns diàlegs me’ls sé de memòria. Fins i tot en una ocasió, una tarda d’estiu, els vaig traduir en veu alta a l’anglès per a una amiga polonesa… Era l’època del VHS. Durant molts anys, les frases finals van sonar com un gran interrogant en el meu cap:

-m’agradaria que em diguessis com saber quin és el meu lloc al món? -pregunta la veu en off de l’Ernesto, el fill d’en Mario (Luppi en la pel•lícula).
– jo encara no el tinc, suposo que me n’adonaré quan estigui en un lloc i no me’n pugui anar, suposo que és així. Ja apareixerà, encara tinc temps de trobar-lo.

M’emociono profundament quan les escric, perquè els anys de cerca del meu lloc al món, es van fer llargs i difícils. Sempre volia estar en un altre lloc, diferent d’on em trobava, anhelant estar allí en lloc d’aquí. Però quan estava allí aquest “allí” es convertia en “aquí” en poc temps… La cerca es va fer cansada, feixuga, interminable… Buscava, buscava i el lloc no apareixia. Parlo en passat, perquè afortunadament ara sí que tinc clar quines són les meves coordenades i no estan relacionades ni amb ciutats ni amb països, aquest lloc no té una ubicació geogràfica concreta, ni es pot trobar amb el GPS.
Gràcies a la Biodanza aquest lloc va aparèixer, és un lloc d’on mai me’n vull anar, és un espai que sento cada vegada més habitat i que em resulta més acollidor amb el pas dels anys.
El meu lloc al món, està dins meu.

I tu? Ja has trobat el teu lloc?