“La felicitat és saludable per al cos,

però és la pena la que desenvolupa les forces de l’esperit.”

Marcel Proust

Comença el dia, una fulla en blanc per a escriure el guió del dia d’avui.

El bolígraf escriu amb tinta de malenconia.

Avui la tristesa em dansa.

Escric pensant en la malenconia com a força creativa, la mateixa que ha inspirat a grans personatges de tots els temps.

Com hauria estat la història de la humanitat sense el desamor de Neruda, sense la tristesa de Kafka o sense l’excessiva malenconia de Virgínia Wolf?

Quantes cançons s’han escrit des de la nostàlgia o la pèrdua?

En 2004 la BBC ràdio va realitzar una enquesta preguntant als seus oients sobre la música més trista que mai hagi estat composta, obres clàssiques que transmetessin el dolor del compositor. El resultat amb un 52% dels vots, va anar per a una peça que segur haureu escoltat ja que s’ha utilitzat en pel·lícules, anuncis publicitaris, documentals…és l’Adagi per a Cordes de Barber (1938).

Vinicius de Moraes i Tom Jobim cantan “Tristesa não tem fim, felicidade sim”

Quanta riquesa creativa conté la “saudade”, aquesta paraula portuguesa tan difícil de definir però tan fàcil de sentir.

A la universitat de Harvard s’ha elaborat un treball de recerca titulat “El costat fosc de la creativitat”, en un dels estudis van demanar a un grup d’estudiants que donessin un discurs sobre com seria el treball dels seus somnis. Va haver-hi crítiques i felicitacions. La qual cosa va generar alegria i tristesa en els participants segons els mesuraments de l’hormona de l’estrès. Posteriorment se’ls va convidar a realitzar un collage. Amb aquest simple estudi es va comprovar que els tristos, van ser els que havien realitzat millors creacions.

Per què ens obstinem a esquivar la tristesa creativa disfressant-la de falsa felicitat?

Posem una mica de malenconia en el nostre quotidià, qui sap si serem els pròxims guanyadors i guanyadores de l’òscar al millor guió original de la nostra vida.