Al meu barri es normal, trobar-se amb joves d’armilles cridaneres que apel·len al carrer,a la generositat dels veïns, per col·laborar amb l’ONG de color verd o blau.

Avui m’han parat per preguntar-me camines o voles? Tenia pressa, he passat de llarg, però la veu de la noia rossa amb un identificador al coll, s’ha anat repetint en el meu cap al llarg de la tarda.

M’hagués agradat tenir temps per respondre i poder-te explicar:

Que faig camí des de fa més de quaranta anys.

Que en aquests anys, he intentat no passar per la vida de puntetes,

perquè passar de puntetes, significa viure a mig fer.

Que la vida a mig fer, és pels que no tenen el coratge d’avançar.

Que avançar em permet conèixer-me a cada pas,

i que amb cada pas, enfonso més els meus peus en la terra.

Perquè la terra permet que les meves arrels s’expandeixin,

i aquesta expansió em fa cada vegada més forta.

Que la força, em puja pels peus en un moviment ascendent i incontrolable.

I de sobte volo.

Volo per sobre les teulades, com en un quadre de Chagall.

I que com en un quadre de Chagall…he decidit no viure sense volar.

Hores després, passo per la mateixa cantonada, ni rastre de les armilles.

Potser la noia rossa, em mira des de dalt.